Participaciones en el Certamen de Relato Breve. Historias de invierno o navideñas. / Participacions en el Certamen de Relat Breu. Històries d´hivern o nadalenques.
TRADICIONS.
Aquella nit quan els feligresos sortien de la Missa del Gall tots quedaven admirats del paisatge que descobrien al seu davant. Havia estat nevant amb intensitat i la plaça del poble i tot el que l’envoltava s’havia cobert d’una flassada de blanc que recordava els típics pessebres del Nadal. Feia anys que no nevava per aquelles terres seques i aspres i la novetat va fer pujar els ànims de tothom, excepte els d’alguns pagesos que ja patien per les oliveres.
La Pepita, que també sortia de missa acompanyada de les seves amigues i companyes de les tasques parroquials, caminava entusiasmada pel mig de la neu, sense pensar en el seu genoll adolorit i recordant aquella nevada de quan eren petites, que havia deixat el poble incomunicat. Feia temps que no tenia ocasions per expansionar l’entusiasme degut al dol que portava per la mort del seu marit i aquell moment la va animar. Quan va arribar a la porta de casa seva, es va sentir intrigada per aquell home que caminava pel carrer amb el cap baix i una mica desorientat i si va acostar per si necessitava ajuda i va comprovar que no era del poble.
-Es troba bé, senyor?
-Si, no es preocupi. Només estic una mica afectat per la sorpresa.
-No devia ser massa bona, oi?,aquesta sorpresa.
-No, no. De fet m’han acomiadat.
-A vostè també? A la seva edat? Ara ja no tenen cap mirament les empreses. Pobre home! Amb la dificultat que tenen els joves per trobar feina! Els grans ho tenen ben magre! Perquè... quina edat té vostè que encara treballa?
-No ho sé, senyora, ara no me’n recordo; fa temps que no hi penso.
-Oh, pobre! Si que el veig afectat! Però vostè no és d’aquest país, oi?
-No, no soc d’aquí. Només estic repartint els regals de Nadal...
-Ah, si, ja el veig amb aquesta disfressa de Pare Noel. Deu treballar per alguna empresa d’aquestes d’Internet. Com que ara tothom compra així, sense molestar-se a anar a la botiga... I de quina casa ve ara? Qui són els clients? Aquest és un poble petit i ens coneixem tots.
-Aquella casa de més avall, senyora.
-Ah, de Can Piques? Això no és possible. Em sembla que vostè s’ha confós de domicili. Perquè.. son ells els que l’han acomiadat?
-Sí, si senyora.
-Ara ho entenc! Aquesta gent i la majoria d’aquest poble som molt tradicionals. Nosaltres només celebrem els Reis Mags de tota la vida. Això ha estat un error de la seva empresa. A més, últimament hi ha molta gent empipada pel tema del “Halovin” aquest. On s’és vist que la nostra festa de la castanyada estigui envaïda per aquest jovent amb disfresses de morts poc respectuoses. Pobres morts, ni descansar tranquils els deixen! Tot això és la influència americana que ens està envaint i els Piques li ho han fet pagar a vostè, pobre home! Miri, jo penso que amb aquest fred que fa li vindria bé una copeta de moscatell i uns polvorons per reanimar-se. Ja no té edat per anar treballant encara per aquests móns de Déu. Passi, passi, que li ho posaré i s’escalfarà una mica. Com es diu vostè?
-Noel, senyora.
-Doncs, vingui, senyor Noel, que estic pensant que primer li podria posar una mica d’escudella i rostit del que tinc fet per demà que vindran els fills i nets a dinar, i estic segura que li agradarà molt. També cal que vostès, els estrangers, coneguin les nostres tradicions.
El Pare Noel se la va mirar, indecís; aquella dona el tenia atabalat, però se la veia tan bona persona que no s’atrevia a menysprear la seva hospitalitat.
-No sigui tímid, home, que li anirà bé un descans; a més, em sembla que és de bona dent, vostè, amb aquesta panxa tan confortable...
Al cap d’unes hores, la primera claror del dia entrava al menjador i despertava el Pare Noel, que es va trobar amb el cap sobre la taula plena de restes de menjar i ampolles de cava i licor. Estranyat, va mirar al seu voltant per poder entendre que li havia passat i va veure la Pepita adormida al sofà, a prop de la xemeneia. Va somriure recordant la vetllada màgica que aquella dona li havia donat amb aquell sopar tan deliciós. Estava descamisat i amb els cabells esbullats que li queien per la cara. Va remenar per les butxaques on sempre portava regals per si trobava alguna persona que no s’havia recordat de fer la carta, i en va deixar un a prop d’ella intentant de no fer soroll al tancar la porta.
Al sortir al carrer estava preocupat perquè no sabia on havia deixat el trineu i amb la por de que algú del poble s’acarnissés amb ell; però aquell rens tan espavilats ja l’esperaven a la porta a punt per marxar, i al moment van sortir volant cap a l’espai, amb la preocupació de si arribarien a temps de poder repartir la resta de regals. El Pare Noel, encara una mica atabalat, anava cordant-se la roba per estar presentable a la propera visita.
Més, aquesta aventura, va tenir un testimoni involuntari en el moment de l’ascensió: lo Faustino, que anava al bar a prendre la “barreja” del matí i va veure aquell artefacte il·luminat que marxava cap al cel, i tot esverat es va posar a córrer pels carrers del poble cridant que havien arribat els “marcianos”. A partir d’aquell dia sempre va tenir companyia al seu racó habitual del bar, demanant-li que expliqués amb tot detall la increïble experiència...
Dolors Álvarez Rodríguez
El fred era cada cop més intens. La humitat creixent, accentuava la sensació de desempara dels vianants que, prudentment, miraven els aparadors tot intentant triar els regals més adients als gustos dels seus destinataris, i a l’economia del comprador.
Eren temps durs: la inflació, l’escassedat de matèries primeres, l’atur, la manca de pluja i aigua corrent, les guerres arreu, feia que l’ambient nadalenc habitualment alegre, tingués un rerefons de tristor i desesperança.
La gent, empobrida, angoixada i en molts casos tancada en el seu món, intentava superar aquells moments tan durs, i oferir-se a ells mateixos per uns instants, per uns dies potser, un raig de llum i d’il·lusió.
La Gina, com la major part de les persones del seu entorn, després d’observar i calcular el preu dels productes que oferien els comerços, es decidí a comprar els regals pels seus éssers estimats. Feliç per la seva tria, també agafà el menjar que oferiria a la seva família durant les festes de Nadal.
Quan arribà a casa, gaudí de la tranquil·litat que hi regnava: buidà les bosses, posà els obsequis amb el seu nom corresponent al voltant del pessebre, es canvià i començà a preparar la verdura i el peix del sopar, mentre farcia el pollastre per l’endemà, tot marinant-lo per rostir-lo i quedés al punt que els agradava a tots.
Somrient, mirà el naixement mentre anaven entrant a l’estança les estrelles de la seva vida: la seva família.
Montserrat Morral
CUENTO DE NAVIDAD
-Sota l’arbre de Nadal deixarà el Pare Noel els regals- decía Noa de seis años a su primo Martí de cuatro y su hermano Nair de dos mientras colgaban los calcetines del árbol que sus abuelos habían colocado en el comedor. Su abuelo Manel, sentado en una silla de madera y apoyado en la mesa, los miraba embelesado con una sonrisa, con esa mirada especial que tienen los abuelos cuando miran a sus nietos.
-Hem acabat – dijo Noa mirando a los pequeños. ¡Abuelo cuéntanos un cuento!
-Ahora no, vuestra abuela está a punto de avisarnos para comer.
-¡Cuéntanos un cuento, cuéntanos un cuento! Gritaron los tres al unísono, Nair con su lengua de trapo.
-Está bien, está bien-pero cuando nos avise para cenar lo dejamos.
-Los tres pequeños se quedaron muy callados y quietos sentados delante del abuelo y este comenzó.
-Hace un tiempo, mucho tiempo, cuando yo era pequeño como tu Noa, había un matrimonio, José y María, que tenían un niño pequeño de la edad de Martí. El matrimonio vino a Sant Joan Despi desde un pequeño pueblo de Galicia dejando allí su casa y sus familiares en busca de una vida mejor para ellos y su hijo. Vinieron porque un conocido de su pueblo les dijo que podría encontrarle trabajo a José en los tranvías, donde él estaba trabajando.
-José y María vendieron unas viñas y una casa que tenían en el pueblo y, con la ayuda de su familia , recogieron dinero suficiente para dar la entrada de un piso en el barrio San Ildefonso de Cornellá. Hicieron el contrato de compra. Les dijeron que no les entregarían el piso hasta al cabo de un año.
- Santiago, el amigo de José, le acompañó para presentarle a su jefe y quedaron que empezaría el lunes siguiente, mientras se quedarían en su casa.
-Santiago tenía esposa, Rosa, y un hijo, Ramón, unos meses mayor que el de su amigo.
-Una mañana, al pasar Rosa por delante de la habitación de María la escuchó llorar, abrió la puerta y entró.
-¿Qué pasa?, ¿has tenido algún problema con José?, ¿Ramón no se encuentra bien?
Rosa le explicó que no podían alquilar un piso y se iban a vivir a unas cuevas de Cornellá , por encima de la estación hasta que les diesen el piso nuevo.
A la mañana siguiente Rosa volvió a entrar en la habitación donde estaban María y su hijo.-He hablado con Santiago- le dijo , - te haré una proposición, aunque Santiago hace todas las horas que puede vamos muy justos de dinero para pagar las letras. ¿Qué te parece si os quedáis en la habitación de realquilados a un precio ajustado mientras no tengáis el piso?
Los dos matrimonios y sus hijos se llevaban muy bien, hacían bolsa común para la compra, compartían la cocina y baño,los niños jugaban mucho tiempo juntos.
-Un conte de Nadal avi, volía un conta de Nadal-, dijo Noa
-Espera, ahora llega la Navidad.
Llegó la Navidad, habían comprado una botella de champán Pujol y unos polvorones, que acompañando los chorizos enviados de Galicia iba a ser su cena de Navidad. Mientras cenaban Alberto y Ramón empezaron a hablar de Papa Noel.
-¿Que juguetes te traerá Papa Noel ¿- decía Ramón. Alberto le contestó que no le traerían juguetes, que sus padres le decían que le traería cosas como unos zapatos, que los que llevaba se le quedaban pequeños y le hacían daño y una bufanda para el frio de Invierno.
Antes de acostarse los niños, a falta de árbol y chimenea, colgaron los calcetines en el respaldo de una silla del comedor.
Alberto fue el primero en despertar, bajó de la cama que compartía con sus padres intentando no despertarles, la casa estaba muy fría, se puso los calcetines de lana y, con un jersey de su padre que le servía de abrigo, con las manos tapadas por el jersey abrió la puerta de la habitación. El grito que dio despertó a toda la casa,-¡Papa Noel, ha venido Papa Noel!- . El calcetín estaba colgado de la maneta de la puerta, en el dintel había un par de zapatos unos guantes y una bufanda, pero los ojos de Alberto estaban hipnotizados por una sola cosa, tres indios de plástico con sus caballos blancos de manchas negras, sus arcos, hachas y penachos de plumas.
Se encontraron todos en el comedor. Allí estaban los regalos de Papa Noel para Ramón, una pelota de fútbol, un plumier, un camión de bomberos, cuentos, lápices, chaqueta, patines , una caravana de vaqueros y…..un fuerte con soldados con dos nombres “ Alberto y Ramón”.
Los dos matrimonios se fundieron en un fuerte abrazo mientras los niños ya estaban jugando a indios y vaqueros tendidos en el suelo del comedor.
-¿No decía Ramón que no le traería juguetes Papa Noel?- volvió a preguntar la sabioncilla de Noa.
Manel sonrió, -Si bichito, porque Papa Noel cuando lleva el trineo lleno no puede poner más cosas pero, cuando ya ha repartido, vuelve a pasar a los niños que se habían quedado sin juguetes y les trae alguno.
-¿ Y como lo sabe?
-Tiene mucha memoria y algunos papás y mamás se lo dicen, los papás de Ramón le avisaron que Alberto no tenía juguetes.
-Avi, a mi me traerán juguetes, ¿ tu crees que si le doy alguno de los que tengo los dará Papa Noel a los niños que no tengan ninguno?, ¿Te enfadarás?
-Para nada cariño, estoy seguro de que los papás tampoco y que Papa Noel estará muy contento.
-A cenar- dijo la abuela entrando con una sopera humeante cuyo aroma despertaba el apetito.
-He hecho sopa de galets con pilota y garbanzos, no lleva nada fuerte por los niños-.
-Voy a mirar una cosa y enseguida vengo- . Manel caminó hacia la habitación, abrió un cajón de la mesita, cogió una caja de madera , abrió la tapa y sacó un pequeño indio de plástico con su penacho de plumas, su arco, su hacha y su caballo blanco con manchas negra mientras una lágrima y una sonrisa simultáneas pintaban su cara.
Juan Antonio Fernández Viader
LA NOCHE BUENA DEL- 1958
Mis hermanos mayores vivían en L´ Hospitalet , desde hacía unos años, cuando llegamos mi padre, mi madre, mi hermana y yo. Aquel año fue las primeras fiestas que pasábamos en Barcelona, Antonio puso un árbol de Navidad y lo adorno con bolitas, luces de colores y estrellas, eso para mí fue espectacular pues en el pueblo, yo no recuerdo haber visto adornos Navideños, solo un nacimiento que hacia la Iglesia, allí por las noches salían las mayores a cantar y las pequeñas las seguíamos. Para celebra aquella Noche Buena, mis padre mataron un cerdo en el pueblo que habíamos traído en una olla de barro gigantes que pesaba mucho, cenamos todos juntos y des pues comimos, galletas, perrunillas, roscos y borrachos que mi madre trajo hechos del pueblo ¡que ricos estaban!
Después de la cena vinieron algunos vecinos, trajeron, turrones, panderetas y zambombas, cantamos villancicos nos lo pasamos muy bien. Fue una noche buena maravillosa.
A mi abuela Laura la recuerdo con mucho cariño pues fue la única que conocí, era muy viejita con el pelo blanco y un pañuelo negro en la cabeza, además era ciega.
Los Reyes en el pueblo eran muy pobres, una naranja o 10 céntimos en casa de mi abuela, en mi casa un año me trajeron una muñeca pequeña de unos 20 centímetros de cartón la bañe y me quede sin muñeca, otro año me trajeron una maletita para ir al colegio, pero era tan pequeño que no me cavia casi nada dentro. Así que aquel año fueron mis primeros reyes: tuve un pañuelo para el cuello parecía de gasa era de cuadros, muy fino y muy bonito una pelota de goma que se podía hinchar ¡qué maravilla! unos pendientes de aro muy bonitos. Fueron las primeras fiestas en L´Hospitalet. Luego vendrían otras con más glamur pero ningunas como estas.
Carmen Núñez
Asseguda a la cadira de boga més petita de la casa, observo l'entorn durant hores i hores i em quedo absorta en els meus pensaments sense res més a fer que mirar tot el que m'envolta des d'aquell raconet de la cuina. És un lloc privilegiat amb vista a tota la cuina, no hi ha cap espai fora de la meva visió.
La xemeneia, els fogons, la taula amb quatre cadires de boga més grans que la meva, les cortines de quadres verds que la mama ha fet per tapar els prestatges i l'armari que hi ha al costat dret de la cuina del mateix color que les cortines.
És un espai humil, ple de llum i caliu familiar... m'encanta gaudir-ne, em sembla que és ple de vida.
Acabo de recordar que queda poc per Nadal, i per això la mama ha penjat un ram d'eucaliptus que el papa ha portat del camp, unes garlandes brillants amb unes boles de vidre de colors, només n'hi ha tres penjades de manera estratègica a la cuina, ja que la modesta economia familiar no dona per mes. Ella sempre compra un calendari "el almanaque" que té una pàgina per dia, cada full és un tema, receptes de cuina, poesies, informació de pagès, els Sants del dia i altres coses divertides i interessants. La mama cada dia que passa arrenca el full del dia que ja s'ha acabat.
Miro encuriosida aquesta rutina encara que no sé si m'agrada o em fa por veure com passa el temps.
El papa ja ha preparat el tronc de Nadal, el Tió, aquest tronc no és per cremar-lo, veig amb quina cura el cuideu i tinc una miqueta d'enveja, el tapeu acuradament i l'alimenteu força bé per tal que el dia de Nadal cagui molts regals.
Ets molt petita Maria, però, així i tot, ja saps que aquests regals són alguna peça de roba, fruita, ous i de vegades una mica de torró.
Quan arriba Nadal i ja has fet cagar el Tió em dediques una miqueta més de temps, per fi!, ho trobava a faltar.
Així i tot gaudeixo de tots aquests moments, sento alegria i emoció, però cap d'aquests sentiments es reflecteixen en les meves expressions, m'adono que no tinc mai cap expressió a la cara i el que és molt estrany, tampoc m'explico per què no tinc llàgrimes.
Fins i tot quant tinc una mica de fred penso que potser soc massa lluny de la xemeneia o és que soc massa petita i la meva sang no es calenta prou dintre del meu petit cos. Quina ximpleria acabo de pensar, no?
Miro la roba que porto i realment sembla que no abriga gaire. Un dia vaig sentir a la mama dir que el meu vestit vermell era de llana merina, no sé què vol dir, però sembla que deu escalfar i també va comentar que jo no havia de ser prop del foc perquè una petita espurna faria que s'em cales foc i cremés com una torxa.
Maria he de dir-te que la meva felicitat és veure't quan arribes a casa, és el moment en què jo, per fi, puc sortir del meu raconet per jugar amb tu una bona estona, això si, només fins a l'hora de sopar on una altra vegada torno a la meva cadireta per gaudir joiosa de la visió d'una petita família envoltant una taula modesta i sopant al caliu de la xemeneia.
Els pensaments em venen al cap sense cap ordre, recordó el dia que el papa et va fer sortir al pati per tal que poguessis controlar si la truita sortia per la xemeneia en donar-li la volta, vares ser al pati més de 20 minuts aguantat el fred. Santa innocència!
I tambè tinc ganes de riure quan recordo el que la mama et diu cada mati abants de que surtis al pati:
-Nena! no toquis els llençols que amb el fred estan congelats i si els toques es trenquen.
I tu, amb els teus petits ditets ja els has tocat amb molt de comte notant alhora la fredor acumulada durant tota la nit. No oblido el teu somriure divertit i entremaliat.
L'última tarda que he estat amb vosaltres ha estat la del dia 24 de desembre, has volgut rentar el meu vestit de llana vermell per deixar-me neta i polida per gaudir de Nadal.
Has agafat el cubell de la mama, ella hi ha posat una mica d'aigua i sabó perquè rentis el vestit però en un moment, no sé com, he anat a parar dintre de l'aigua.
Només en un segon he començat a perdre la forma i m’he convertit en un manyoc de cartó mullat. Que difícil pels pares explicar-te que passa amb el cartó si es mulla... quina tristor per ells dir-te que la teva nina no era de porcellana com les de les teves amiguetes, sinó que era de cartó i aquest no es pot mullar.
Sentir-te plorar i no poder consolar-te em fa entristir, recordo que ara només soc un manyoc de cartó mullat, tot i que fa uns minuts era la teva nina.
Amb això has après que la vida és per gaudir-la al moment, ja que és curta i incerta i que el caliu, la germanor, l'amor i tot el que tant ens agrada de Nadal ha de ser-hi tot l'any.
Tu has aconseguit malgrat les etapes dolentes en la teva vida repartir amor i felicitat a tot el teu entorn recordant sempre que les coses bones són fonedisses, i per això s'ha de viure tot des del cor.
Mercè Verdaguer
Gràcies a tots i totes les participants del taller d'escriptura de relat breu i a la seva professora.
BONES FESTES I BON ANY NOU.
Comentarios
Publicar un comentario